Encara bojos

Daniel Patrick Welch

(07/03) 

Després de tots aquests anys encara és sorprenent com els nord-americans podem mantenir-nos tan desconnectats dels fets mundials en què juguem un paper tan important. Utilitzo el terme "fets mundials" despreocupadament, donat que els Estats Units semblen haver perdut fins i tot les més tènues relacions històriques amb la realitat de la resta del món. Encara anomenem la nostra lliga de baseball les World Series, completament aliens a la imatge que donem a la resta del món: graciosa i innocent, amb sort; i arrogant i egoista, en el pitjor dels casos. Aquesta ha estat l'empremta dels nord-americans en el món: una mescla curiosa de omnipresència lligada amb una gairebé total ignorància.

Però aquest comportament que en principi semblava tan adorablement innocent ha anat cansant la resta del món: els innocents no solen fer fora els líders electes per instal·lar les seves marionetes; i la seva gràcia, si algun dia en va tenir alguna, ja no hi és. No obstant això, l'estupidesa nacional persisteix, facilitada pels promotors de la premsa nord-americana, en detriment de la reputació dels Estats Units arreu del món. Considerem aquestes joies que van aparèixer arrel de la massacre del districte de Mansur a Bagdad: "Tan a prop!", es van exclamar mitja dotzena de diaris. Tan a prop de què, si es pot saber? Del genocidi? Del tribunal de crims de guerra?

No. Els titulars sobre el fracassat atac militar a una casa on "podia ser que estes amagat" Satan feien referència a com de prop els nostres alliberadors van estar d'enxampar la Bèstia. La premsa s'ha bolcat tan descaradament a la propaganda del Pentàgon que no és capaç de veure les trampes allà on hi són. Abans que la monotonia m'acostumés, les meves oïdes s'estremien al sentir la monòtona repetició del partit imperant: com les forces armades dels EU havien aconseguit, en un terme de vint-i-quatre hores, col·lapsar el sistema de seguretat de Hussein "...i potser, fins i tot el dictador en persona".

Imagineu la meva emoció! Gairebé! Molt a prop! S'ha de ser molt limitat per deduir correctament que, en el codi patològicament deshonest de la pitjor administració de la història, una frase tan planera com "possiblement" s'havia de traduir com "definitivament, no". Per fi hem après que Gairebé només conta per les armes de destrucció massiva.
Més enllà de la cançó de Paul Simon, l'altra associació d'idees que vaig fer en el fitxer del meu subconscient va ser amb Winston Smith, el protagonista de la novel·la 1984, d'Orwell, que jugava als escacs mentre sentia les noticies de com el Gran Germà venceria astutament l'enemic. El paral·lelisme és esfereïdor i em fa preguntar-me què més hem de passar fins que tots acabem estimant el Gran Germà.

"Es pensen què som imbècils, o què?", pensem indignats. Doncs, tan estúpids com ho hem demostrat aquests últims anys. Goldstein, un altre personatge d'Orwell ho explica amb clarividència: aquell que controla el present, controla el passat; i qui controla el passat, controla el futur. És clar que 1984 és una obra de ficció, el resultat d'una ment amb una imaginació comunista molt fèrtil. Però mai vam arribar a saber el final de la història, quan Winston fa mans i mànigues per aconseguir el triomf del Gran Germà.

Ara mateix, això sembla, se'ns ha permès veure la resta de la història. Tenim accés a reportatges de primera línia sobre la massacre que es va amagar sota el nom d'atac militar fracassat. Robert Fisk, de l'Independent, adopta una línia diferent a la seguida pels grandiloqüents mitjans de comunicació: Les tropes converteixen un fracàs militar en una massacre. "Com a mínim un cotxe civil va cremar, calcinant els seus ocupants", diu Fisk. Un civil va ser traslladat a l'hospital Yarmouk "amb mig cervell a l'aire lliure". Emily Latilla hauria afegit, seguint la seva filosofia de "no passa res": "Això és molt diferent!"

No obstant, la versió oficial proporcionada pels medis sobre "el que es va escapar" és més convincent per la nostra narrativa nacional que la veritat. I molt més fàcil de digerir. Però ningú no necessita un doctor per a saber que una cosa que té bon gust no és necessàriament bona per la salut. Així mateix, els nord-americans haurien d'anar en compte i veure com aquesta història tan verinosa va ser edulcorada i convertida en un triomf -sobretot perquè sota hi ha amagat un desastre.

La nostra capacitat sense límits per seguir sent estúpids després de tants anys, permet que els nostres polítics es surtin sempre amb la seva. I a nosaltres ens permet ignorar les arrels d'odi i desconfiança que assolen la regió: per exemple, l'expulsió de la CIA del govern escollit democràticament encara que inacceptable del socialista de Mohamad Mossadegh el 1953. També hem oblidat com els EU van instal·lar el brutal règim del Shah i els seus incansables esforços per mantenir governs repressius pel Golf, inclòs el de Hussein. Aquell qui controla el passat...

Però és clar, és inevitable que Goldstein xoqui amb Santayana en algun punt. Semblem estar condemnats a repetir l'Ocupació 101 en bucle. Les referències de la conquesta imperial són sempre les mateixes: alliberació, civilització, democratització... conceptes grandiloqüents per a la família de la víctima que va anar a l'hospital "amb mig cervell a l'aire lliure". El gen de l'estupidesa s'ha anat passant de generació en generació pels dos partits polítics, per desembocar en la monstruosa mutació actual. Si més no, el candidat a president que proposa el partit Democràtic, Dennis Kucinich, fa una crida racional i suggereix la retirada de les tropes nord-americanes, deixar en mans de les Nacions Unides la reconstrucció del país, i fer que l'Administració pagui per totes les destrosses provocades pels bombardejos. La fortuna personal de Cheney hauria de cobrir-ne bona part. Sembla una consell savi que no es durà a terme ?la cançó de Simon dóna pas a una de Pete Seeger on, uns cors canten gairebé plorant "Where have all the flowers gone?" (On han anat a parar les flors?), una cançó que va escriure just després de ser acusat pel Tribunal d'Activitats Antiamericanes el 1955: "Quan aprendrem/ Oh, quan aprendrem?"

© 2003 Daniel Patrick Welch. S'autoritza la seva reproducció amb crèdit i vincle a danielpwelch.com.
Translation by Begoña Escorihuela Martínez

^  Top  ^

Welch viu i escriu a Salem, Massachusetts, USA, amb la seva dona, Julia Nambalirwa- Lugudde. Junts dirigeixen The Greenhouse School. Daniel és escriptor, cantant, lingüista i activista. Ha aparegut a diferents programes de ràdio [es pot consultar l'entrevista a la seva Web]. Els seus altres articles, traduccions i materials poden ser consultats sempre a l'adreça Web danielpwelch.com.